PSICOLOGÍA Y SALUD

En diferents ocasions m'he trobat amb amics o persones conegudes que en saber que sóc psicòloga, quasi de forma automàtica em pregunten per la depressió i l’ansietat.
He pensat que pot ser interesant parlar una mica sobre l'ansietat, donat que hi ha molta gent que la pateix. Com la meva formació posterior ha estat en teràpia Cognitivo-Conductual ho tractaré des d’aquest model teòric.

Quina pot ser una bona definició per a l’ansietat?

L’ansietat és una emoción que sorgeix devant situacions amenaçants o perilloses. Aquestes situacions produeixen por ansietat, preocupació… Aquesta és una desposta normal davant de situacions que poden posar en perill la nostra vida. Aquesta seria l’ansietat normal. Quan es dóna una situación percebuda con a vital es busca la manera de resoldre-la.

L’ansietat patològica la pateixen les persones que presenten una por irracional a situacions diàries que no comporten riscos o són viscudes de formaexagerada. Podem dir que l’ansietat patològica és la que no ens ajuda a resoldre els problemesi abava per a ser una situación crònica.

L’ansietat patològica és aquella que sóm incapaços de treure-la de nosaltres i no podem. D’aquí poden derivar altres patologies, com les fòbies, obsessions, manies, ansietat generalitzada. Quan aquesta ansietat es converteixen l’orígen de l’ansietat (por a tenir por) és quan apareixen les crisis d’ansietat. Aquestes apareixen en interpretar les sensacions corporals d’ansietat, amb independència del què les va originar.

Una de les primeres coses que s'ha de fer és acceptar que es pateix d'ansietat. Amb l'acceptació ens serà molt més fàcil arribar a poder controlar-la. Com sempre, una de les primeres tècnicas a realitzar és la relaxació i el control de la respiració. A l'enllaç parla de la meditació, però aquesta no és la única manera d'aconseguir relaxar-se.

PERÒ ÉS PRIMORDIAL APRENDRE A CONTROLAR LA RESPIRACIÓ!

En una crisi d'ansietat, el primer símptoma fisiològic és la hiperventilació. Respiracions ràpides i superficials que porten a l'alteració de l'equilibri entre l'oxígen i l'anhídrid carbònic a la sang. Respirant ràpid, augmenta l'O2 i disminueix el CO2. Aquest desequilibri és el que va produint la resta de símptomes físics: taquicàrdia, augment de la pressió artesial, suor freda, sentir les mans rígides, mareig…

Tota aquesta simptomatologia física, present en un atac d'ansietat, es pot revertir amb el control de la respiració. Una manera ràpida, ja que en aquests moments costa molt poder controlar la respiració, és respirar dins una bossa. Això augmenta la concentració de CO2 a la sang i fa dismiuir l'O2 fins a uns valors normals.

Aprenent a respirar profundament també aconseguirem el mateix. Però en plena crisi i sense un entrenament previ pot ser difícil perquè es té la sensació que augmenta l’ofec.

Tècnica de control de la respiració

La respiració permet aportar la quantitat d’oxigen necessari per al bon funcionament de l’organisme, llavors és necessari insistir en la importància d’una respiració correcta que permeti una adequada oxigenació de l’organisme. Les condicions habituals de vida afavoreixen amb freqüència el desenvolupament d’hàbits de respiració poc adequats. Les situacions d’estrès solen provocar una respiració ràpida i superficial, el que implica un ús reduït de la capacitat pulmonar, una pitjor oxigenació, un major consum i un augment de la sensació de la tensió general de l’organisme.

Un adequat control de la nostra respiració, en especial en els moments més problemàtics, és una de les estratègies més senzilles per afrontar les situacions d’estrès i controlar els augments en l’activació fisiològica.

Els exercicis dirigits a millorar la respiració permeten a aprendre a controlar-la i en conseqüència afavorir l’aparició dels beneficis associats a una bona oxigenació, com per exemple el control de l’activació fisiològica, la reducció de la tensió muscular, la irritabilitat, la fatiga, la ansietat,... i en general ajudar a aconseguir una sensació de tranquil·litat i benestar.

Freqüentment la respiració és bàsicament pectoral; és necessària aprendre a fer-ho mitjançant les parts inferiors, com la respiració estomacal i la respiració ventral.

L’entrenament comença adoptant una postura còmoda, preferentment tombat i amb els ulls tancats, sense distraccions, ni estímuls externs ni sensacions corporals diferents a les que es volen identificar. S’ha de realitzar en condicions de tranquil·litat, sense soroll i amb roba ampla. El temps d’entrenament ha de ser de 10 a 15 minuts.

Poden fer-se els següents exercicis:

- Inspirar l’aire pel nas per tal que es dirigeixi i ompli la part del ventre i de l’estómac. Per comprovar-ho posar una mà a l’estómac i l’altra al ventre. Les inspiracions han de ser pausades. Aquest exercici s’ha de fer durant períodes curts de temps (2-4 minuts), alternant-los amb períodes de descans (1-2 minuts)

- Inspirar l’aire en tres temps, primer l’aire s’ha de dirigir al ventre, omplir l’estómac i finalment el pit.

- Repetir l’exercici anterior, però sense fer el tres temps.

- Generalitzar la respiració completa a les condicions de la vida habitual, és a dir, respira d’aquesta manera en qualsevol moment del dia, mentres treballes, passejes, descanses... així aprendràs a fer-la servir en qualsevol circumstància.

Si aprenem a controlar la respiració just a l'inici de la crisi d'ansietat podrem evitar que aquesta aparegui.

Si podem controlar els inicis d'una crisi d'ansietat i aconseguim que no evolucioni, podem controlar l’aparició de les crisis.

I si podem controlar la seva aparició, perdem la por a tenir una crisi, ja sabem com controlar-la!

Poc a poc desapareixen, les podem controlar!

És simple de dir i no hauria de ser difícil aconseguir-ho.

Però es necessita un entrenament previ en la respiració per a poder aplicar-ho quan es necessiti. Potser a la primera no s'aconsegueixi, ni a la segona. Però amb entrenament i tenacitat s’aconsegueix fer-ho.

I funciona!

L’ÚS DE LES TIC EN LA INTERVENCIÓ PSICOLÒGICA.

17/07/2008

Desapareixerà la figura del psicoterapeuta i la teràpia tradicional?

Rotundament no. En un futur, la teràpia tradicional i la virtual seran teràpies complementàries. Els avantatges de la psicoteràpia tradicional front la psicoteràpia on-line no permetran la desaparició de la figura presencial del psicoterapeuta. A les persones les agrada saber amb qui parlen, volen conèixer la persona que fa el seguiment del seu cas. L’empatia, que també s’aconsegueix en teràpies on-line, pot produir-se amb més facilitat quan tenim la persona cara a cara. Per al terapeuta suposa grans avantatges conèixer el seu client i veure com s’expressa a través del llenguatge no verbal. Però la comunicació on-line també permet “llegir” altres tipus de llenguatge. Les persones que segueixen teràpies on-line posen molt èmfasi en les seves paraules i frases per tal de poder donar al terapeuta les despostes adients. La tensió a la veu, la indecisió, els silencis, són circumstàncies que també arriben als terapeutes sense veure el pacient.

Entenc però, la necessitat d’una visita presencial per tal que el coneixement entre client i terapeuta ens ajudi, a ambdós, a posar “cara i ulls “ a la persona que ens atent.

En una petita enquesta que vaig realitzar, va sorprendre’m el fet que més gent de la que jo pensava estaria disposada a seguir aquest tipus de teràpia, tot i que algunes persones tenien unes premisses prèvies, com el fet de conèixer personalment el terapeuta:

La introducció a l’enquesta va ser una petició de la opinió que la gent pot tenir en relació a la teràpia

Aquests van ser els resultats a l’enquesta:

• Un 12% considera que és tant eficaç com la teràpia presencial.

• Un 8% prefereix la via presencial.

• Un 41% estava d’acord si prèviament coneixia al terapeuta.

• Un 19% considera que la via virtual presenta l’avantatge de no necessitar desplaçament i que es pot fer des de casa amb gran comoditat.

• Un 6% considera que la via virtual estableix el mateix feed-back que la teràpia presencial.

• Un 32% no ho sabia/no contestava.

Algunes persones van preferir enviar un correu per a donar la seva opinió i les seves respostes coincidien, majoritàriament amb els resultats de l’enquesta que podríem resumir dient que un elevat percentatge de persones considera que aquesta modalitat terapèutica és efectiva, que es produeix el feed-back necessari per una bona atenció i tractament, que té uns avantatges per al que fa al temps i espai que es necessita per a fer la teràpia. Lògicament, també hi ha qui no creu que sigui tant efectiva com la presencial. Destaca el 23% de persones que no saben o no contesten degut al desconeixement del funcionament d’aquest tipus de teràpia ( informació facilitada a través del correu).

Tot i això, l’efectivitat d’un tractament no depèn, només de la predisposició i la confiança establerta en el terapeuta i la modalitat de teràpia virtual.

Consideracions personals.

Parlant amb un bon amic que cursa l’assignatura, vaig oferir-me a donar la meva opinió des d’el punt de vista de la meva experiència.

Personalment, m’agradaria que la primera, o primeres visites diagnòstiques fossin sempre presencials. Posteriorment, si el client ho desitja, es pot passar a la teràpia virtual, que té el gran avantatge de tenir menys límits en temps. Persones que viatgin molt, pe, poden beneficiar-se d’aquesta nova manera de seguir un tractament ja que no es torben en la situació de perdre les seves visites i haver de deixar el tractament per a qüestions laborals.

Persones amb patologies com Agorafòbia, Fòbia Social, etc. També poden obtenir un gran benefici en no haver de sortir de casa per a començar un tractament que, finalment, els permetrà acudir a la consulta i a qualsevol lloc que els vingui de gust.

Hi ha patologies, com els Trastorns de Personalitat, que considero requereixen sempre d’atenció presencial. No totes les patologies poden ser tractades a través de teràpia virtual. Hi ha casos on considero imprescindible la teràpia presencial.

Moltes vegades, els inconvenients no estan derivats de medi des d’el què es realitza la teràpia. Les variables “patologies” i “adhesió al tractament” són factors aliens a la forma de tractament. La manca d’adhesió dificultarà el tractament tant si aquest es realitza de forma presencial com virtual.

També considero que la intervenció en teràpia virtual requereix d’un seguiment diferent a la presencial. Crec imprescindible que per a què el pacient es senti còmode i atès, la teràpia virtual ha de recòrrer a altres formes de comunicació poc usades en teràpia presencial.

Enviar algun correu electrònic o, fins i tot, trucar ocasionalment al pacient, pot fer que aquest es senti cuidat, que importa al terapeuta i que s’estableix una relació més personal intentant suplir la manca de coneixement personal.

El risc d’abandonament del tractament augmentaria si el client no es sentís atès i que senti que importa al terapeuta.

A més, el fet que el client sàpiga que pot trucar o posar-se en contacte a través del correu electrònic immediatament amb el seu terapeuta en cas d’urgència, produeix un sentiment de tranquil·litat i acompanyament diferent al recurs de poder alguna trucada urgent però havent de demanar visita per a ser atès.

Per tant, tot i que la teràpia on-line presenta avantatges, també s’ha de tenir en compte que no sempre es aplicable. No totes les patologies són susceptibles de seguir aquest tipus de tractament, el tipus de client també determina la limitació als beneficis de la teràpia on-line, a més, en ser una tècnica innovadora, s’ha d’aconseguir una bona formació i terapeutes preparats per a poder donar aquest servei.

Soy enfermera desde hace 22 años y he trabajado siempre en servicios críticos y de urgencias, estoy acostumbrada a ver heridos graves por accidentes de tráfico, lesiones y fracturas que te hacen estremecer, pero estás trabajando y procuras crear una coraza que te proteja de ese dolor cuando ves como la gente pierde la vida. Accidentes en los que lo único que puedes hacer es mantener al paciente estable y pedir a la familia si aceptan que su hijo, su hija, su padre, su hermano , su hermana.. sean donantes de órganos. Es mi trabajo y aún con esto, cuando se realiza un transplante de corazón en el servicio en el que trabajo, no puedo dejar de pensar que quien será la familia que ha perdido a alguien y ha sido tan generosa por permitir que otros puedan vivir sabiendo que su querido familiar va a morir.

Y mi ayuda a todos los que crean que les puedo ayudar.

Roser Campàs